Espero que em permetreu fer aquesta petita propaganda del restaurant d'uns amics on, realment, s'hi menja de meravella. Es tracta del restaurant Amiel Molins, de Pont de Molins, a l'Empordà, Girona. Obert des del mes d'agost, després de moltes reformes, fan cuina cassolana de qualitat, a uns preus correctes, amb la inmensa simpatia d'en Pep i la Marta. Us el recomano, de veritat.
Des del Passeig de la Sardana, a la Devesa de Girona, mirant cap a l'oest. Una boirina que començava a posar-se prop de les vores del Ter donava a la llum del sol que s'amagava aquest reflexe.
Ja a sobre la passera peatonal que va de la Devesa a Fontajau, amb el sol per pocs segons amagat, un bon reflexe sobre les aigües del Ter, bastant estancades.
Una de les millors vistes de Girona es pot aconseguir des de dalt de Montjuïc. Concretament, al final del carrer Àngela Bivern. Es veu el carrer de Palafrugell, la zona de la Copa i, si estirem una mica el cap, la catedral il·luminada.
Pujant cap a Fontalba hi ha desenes de miradors des d'on es pot veure aquest paisatge (1.940 m.).
El cim de la Dou (2.462 m.) de pujada cap al cim dels Borruts (2.673 m.). Al fons de tot a la dreta, el Puigsacalm i Santa Magdalena.
Des del cim dels Borruts es pot veure la última pujada abans d'arribar al cim del Puigmal (encara no el veiem). El camí serà molt pedregós i relliscós, fent zig-zag durant un desnivell de gairebé 200 m.
Veient el que ens quedava, les forces anaven desapareixent, però sabiem que ja gairebé hi erem. Estavem a uns 2.700 m.
Per fi som a dalt!!!! Hi havia força gent allà, impossible fer una fotografia sense que hi sortís algú.
Mirant cap al nord-est, la Cerdanya, amb les pistes d'esquí de l'estació Err-Puigmal 2.600 al centre i cap a l'esquerra.
Una creu amb unes flors blanques que no he descobert què signifiquen. Algú ho sap?
El pic de l'Infern (2.869 m.), pic del Freser (2.835 m.) i Bastiments (2.882 m.).
La serra del Cadí i el Pedraforca (2.497 m.), al centre de la fotografia.
Aquestes són les gorgues de la Font de la Torre, a Canet d'Adri. Els meus tiets hi tenien una casa quan jo era petit, i a les tardes, abans de berenar, veniem cap aquí per banyar-nos-hi. Aquest matí hi he anat per veure com estava tot. Els mateixos records que tenia, uns 20 anys després: aigua glaçada, transparent. Llàstima que no fés gaire sol i que, fins i tot, hagi vist una mica de pluja. El proper dia que hi vagi... SEGUR QUE EM BANYO!!!!
La Garrotxa, la meva terra enamorada. Com canvien les coses amb les estacions... Aquesta foto la vaig estar esperant tota una tardor i hivern, fins que va arribar la primavera. Tot canvia de color per tornar-se fresc i viu: verd.
